LA DONA ALADA I LES FERES DEL CARDÓS

 

Aquesta història que es mostra a continuació és el motor que ha donat lloc a la creació del logotip actual de l’esdeveniment esportiu i cultural de la Cursa Mitja Marató i Marató de les Valls de Cardós. Es tracta d’una dona alada, amb unes ales d’estil romànic i destacant la figura femenina, la qual descriu de manera gràfica tot el contingut de la història. Una dona amb ulls a les ales que va passant poble per poble, per observar, escoltar i agafar totes aquelles idees, aquells projectes i aquelles il·lusions de cadascun dels veïns de les Valls de Cardós aporta i vol difondre arreu del territori i fora d’ell.

 

 

Resum de la història

 

En una nit de fred i de foc a terra, en Jan, un nen de 10 any i veí d’un poblet de les Valls de Cardós, coneix una dona alada, sorgida d’entre les espurnes d’un foc a terra en una nit e tardor. Aquesta dona li explica que té la missió de tornar a unir tots els pobles de les Valls de Cardós, els quals molts d’ells han quedat despoblats i molts dels seus camins que comunicaven amb els altres pobles han quedat abandonats. L’infant s’engresca a ajudar-la, tot comptant amb l’ajuda i la implicació de tots els nens i nenes de les Valls, els quals en són força.

Així doncs, tots junts i ben engrescats, van passant poble per poble, per ajudar a la dona alada a unir-los tots de nou. Després de passar pels divuit pobles i d’anar parlant amb la gent més gran i els pares i mares de cadascun d’ells, s’aconsegueix tornar a recuperar els camins que antigament hi havia, i així els veïns i veïnes de cada població poden tornar a circular per ells, per baixar a buscar pa, per comprar mel, per quedar amb un vell amic, etc. I d’aquesta manera, gràcies a la ajuda que va tenir la dona alada per part de tots els nens i nenes de les Valls, tots aquests petits pobles de muntanya situats a les Valls de Cardós, van tornar a tenir vida.

Però, aquí no acaba tot! I és que no sempre tot és tant bonic com sembla. I això és el que li passa a en Jan, el qual, creia que el que estava somniant era real i verídic. Però un soroll de fons, la veu de la seva mare, el fa despertar, i adonar-se’n que tot ha sigut una il·lusió, un somni que ha tingut mentre s’havia desmaiat en una sessió a l’escola. Ara se l’enduen amb l’helicòpter, però de sobte... la dona alada se li apareix, i li diu que no es preocupi, que ella sempre seguirà estant al seu costat.

 

________________________________________________________________________

 

Si voleu conèixer tota la història, a continuació s’hi adjunta tota la narració, la qual ha sigut pensada, imaginada i redactada per una mare i el seu fill, veïns de Cassibrós.

 

 

Hitsòria completa

 

Era un dia curt de tardor. Les fulles grogues i roies dels albans i dels trèmols havien deixat la ruta del pont romànic a Cassibrós com una catifa llargueruda. El vent feve ballar les fulles que encara es resistien a caure.
La Lola de casa Tarraquet, que passava dels vuitanta anys, estirava una branca llarga i seca que havia arreplegat un tros més avall. Ella feia foc a casa cada dia de l’any, per això sempre arreplegava llenya, per cuinar la millor vianda de Cardós, al foc a terra, penjant dels cremalls lluents de negre estalzí.

La mare de la Lola havia sigut la dona encarregada d’ajudar a parir les dones de tota la vall, aquelles que després de parir en ple hivern havien de picar el gel del riu per rentar la roba, perquè l’aigua corrent no arribava a cap casa.

La Conxita de casa Petit era forta com ho havia sigut el seu pare, que tallava fusta al bosc i la feve baixar arrossegant amb els matxos. Tenia el confitat guardat al celler de casa Xelo, tancat en una tupina que deixava escapar la olor fins al carrer, on els gats fèven cua per flairar. A vegades li fèven mal els currons de tant entrecavar a l’hort.

La Rita feve molta vida a les bordes, amb les vaques i els tocinos, només baixave al poble quan la neu els deixava colvats. Allí tenie llargues converses amb la seua mare, la Mercè, que amb 100 anys de vida encara recordave tots els detalls de les escapades pel Port de Tavascan cap a França.

El Jan havia nascut a Cassibrós, en una casa de trevols de fusta vella i atrotinada, amb una cuina econòmica i un lavabo de forat. Les tones de vi estaven buides, però a punt d’encubellar. El celler sí que feve goi, replé de carbasses de fer vianda, de carbasses de cabell d’àngel, de cabdells de col, de trumfes i remolatxes, i sobretot del licor d’herbes fet per la seua mare.

El Jan era veí de paret mitgera amb casa Tarraquet, era un nen de gairebé 10 anys que jugava moltes tardes al com amb les culleretes, o amb el seu germà Ferran, únics nens que quedaven al poble. Només 2 nens i 6 cases. Cap vaca ni ovella. Algunes gallines i pocs conills. El Jan, a més de ser un nen atrevit i valent, era amable amb tothom, els d’aquí i de fora.

Quan el Jan va veure arribar la Lola, amb el seu caminar lent i l’esquena corbada de tant treballar, va agafar-li la branca seca i llarga i li pujà fins a casa. Li posà la branca al foc i atansà els trossos de llenya que encara cremaven. En tocar-se els troncs de nou, va fer-se una flamada i unes xispetes de llum sortiren de cop.

Les xispetes es començaren a bellugar i a donar tombs damunt del Jan. Després es van unir en una filera llarguíssima i es van enfilar com un remolí cap al fumeral, fins que les va perdre de vista.

Va sortir llimat cap al carrer i les va veure encara com una llarga cuca de llum. Llavorens el Jan, amb les botes descordades i sense tancar la porta, va seguir la cuca i la gran sorpresa va ser veure com es convertia en una dona alada.
Es fregà els ulls. No podia creure el que estava veient. Una dona alada de la que tan li havia parlat la seva padrina de Llessui.

La dona només tenia silueta del color del sol i unes ales de blau lluent a l’esquena, plenes d’ulls verds malaquita que mostraven curiositat.

Després de l’espant de veure la dona, el Jan va preguntar-li:

-Qui ets? Un somni no pot ser, oi? T’he vist com sorties del foc i com et formaves, i com et creixien les ales. Sé del tot cert que ets una dona alada. Quina missió t’han encomanat? Estàs aquí per resoldre alguna cosa. Això segur. La meva padrina sempre m’explicava que havia vist serps amb cabellera, llops d’ulls blaus i dones amb ales.

Hi ha un silenci. Després de 10 minuts la dona alada arrenca a córrer, el Jan no la vol perdre i li va al radere. De repent, la dona es para al pont romànic i comença a plorar.

- Què et passa?, pregunta un altre cop el Jan.

- Què m’han manat retrobar la unió als pobles.

- No ho entenc, què vol dir unir els pobles? Amb carreteres? O com?

- És una història molt llarga per explicar-li a un nen de 8 anys, no ho entendries.

- No tinc vuit anys, la setmana que ve en faré deu, però sóc un tabalot com els meus pares, i més espavilat i castís del que puguis pensar. Jo parlo amb totes les bèsties de muntanya i de mar i m’expliquen moltes coses. Tinc una amiga guineu que va per tots els camins i m’explica les seues hisaines.

- Calla carallot. No m’expliquis polònies. Però com que necessito l’ajuda d’algú com tu, donques, escolta’m i dóna’m consell.

Fa alguns anys aquí a la Vall de Cardós com a moltes valls veïnes hi vivia molta gent, que alegrement treballaven com a formigues i s’ajudaven en tot, com en les malalties, el treballs del camp, en fer festes.. però van arribar notícies que a les ciutats es vivia millor treballant menys i en altres condicions. Sigui com sigui els pobles es van gairebé buidar de gent i com menys gent quedava més es barallaven entre ells. Ha arribat fins al punt que ja no celebren ni la castanyada, ni el ninou i es disfressen per carnaval, ni bitlles ni festes majors. Tampoc s’ajuden en les feines del camp, com a collir trumfes o fer la matança del porc. Tampoc van a rentar al safareig, ni surten a escampar el carrer. Hi ha tanta tristor que no volen veure gent nova, ni camins nets, ni nens jugant al carrer, s’han tornat fers com els gats fers, els galls fers i els porcs fers. I m’han encomanat que he de fer tornar l’alegria. No sé ni per on començar.

- Això està xupat,- va dir Jan. Els nens t’ajudarem. En aquesta vall hi ha una escola amb nens de gairebé tots els pobles i tots som autèctics i genials. Parlaré amb ells i t’ajudarem.

- Estàs segur que em voldran ajudar?

- No havia estat mai tan segur com ara.

Van començar el viatge bastoneant les ordigues que sempre creixien per culpa dels pixats dels gossos, i amb un xapo van arreglar els capiguals del riu que s’havien omplert de runa de la darrera riuada. Al pont romànic de Cassibrós van parar i des de dalt miraven les truites com posaven els ous a l’arena. Van collir algunes nous per menjar-les pel viatge i les mans es van quedar negres com els dimonis. Amb quatre passes van arribar a Ribera de Cardós i allí van poder arreplegar 4 o 5 nens. Junts van anar a veure la Mola i van apilerar les lloses que havien caigut del llosat. Després van pujar al campanar de Santa Maria i van tocar les campanes. Ding, dong, ding, dong. Mossèn va treure el cap per la finestra de la rectoria i els va advertir que no fessin molt escàndol, que en aquell campanar hi vivia una família de mussols.

Van creuar els carrers drets de Ribera en direcció a Surri, on només en van trobar el Dídac, que els va ensenyar les restes de les muralles del poble, el casalot de Pubill i el forat a la penya  on feien antigament les reunions els capellans.

Cada vegada que la dona alada arribava a un poble, els nens i també els padrins es quedaven amb la mirada clavada a les ales, i màgicament, a les ales de la dona es dibuixava un altre ull. Perquè màgicament, cada pensament de nen i de padrí quedava gravat en l’ànima de la dona alada, que era com un ordinador central amb una gran memòria ram capacitada per absorbir tots els desitjos antics i moderns.

Un cabirol estava estirat, tan llarg com era, a la vorera, de la carretera. Ferit de mort per l'únic cotxe que quedava circulant per aquelles contrades. Els forats de les trumfes tapats de rocs. Les cabanes de pastor tapades per les barses.

Des de Surri passant per Anàs, Estaon i Bonestarre, fins a Ainet, no hi quedava cap nen. Ni gairebé cap persona gran. En pocs anys havien mort el Cisco i el Manel de Torres, la Conxita del Roi, la mestressa de casa Mill, la de Calatxo, la de Farriol, la de Teixidor, Joan del Roi... El vell de Mill havia quedat cec. Només vam poder veure la Maria i la Genoveva que estaven en un reparo, mirant la seva argenda. Quina garbera de terreno fet malbé, ple de baurta, barceres i arbres antrevessats. La dona alada, cada vegada més carregada d’ulls, anava conversant amb tota la gent que pel camí trobava. Una li donava una carbassa de cabell d’àngel, l’altra esquerola d’aquella tan dolça, quatre tomates de penjar. L’Agustí li va donar el seu sarró de pastor i el ganxo, i l’Àngel li donà un ganivet del temps de guerra trobat a dalt del Cuco, en una trinxera. Encara hi vivia un domador de cavalls, un gran caçador, un bon xófer i un gran coneixedor d’herbes medicinals, d’històries de bruixes i de racons inhòspits. D’aquell forat en deien el Vallat.

De Bonestarre van baixar cap a Ainet de Cardós per un camí al mig de les alzines on va treure el morro un gat fer i els seus gatolins. Se sentie encara la flaira de l’hisop florit, tan bo per la descomposició.

Abans d’arribar a Ainet de Cardós van puiar a Sant Martí, i mentre observaven les restes d’un antic poblat, els va espantar un senglar que venia amfrustit cap a ells. Sort que finalment els xiulits el van espantar i va girar cua cap a les pomeres. A Ainet ja esperaven la Carla de Puitavaca i la Paula, amb un tupí de iogurt i un cistell d’embotits, consistent en una secallona, un xolís, una girella, un bull de la llengua i un bocí de cansalada viada. Quina pesarrada!

Van compartir part d’aquell menjar portant-lo cadascú un tros a dins la seua panxa, i cap a Benante.

A Benante només hi vivia una família de tres persones, i la nena, ja tenia 40 anys. Però era tan juganera com la canalla, així que mos va fer broma amb els codonys i els collons. I mos va enredar amb la història d’una font d’aigua de Tavascan. Se n’anava a escampar l’empedrat de dins l’església i necessitava una escampa de bedoll. El Fernando sempre feinejava, amb la llenya, els bolets o les garberes d’herba i el tractor. La Natàlia ens va portar al congost de Benante i ens va ensenyar la cabana de fusta que va construir un torracollons francès.

A Lladrós encara hi vam trobar a la Nati de Metgessa i el nen de Catarra. Donava el biberó als cabrits que no tenien la popa apunt. I  l’Agnès, filla d’una de les poques dones pastores, una de les poques afortunades de veure una ossa a la bonica vall de Sellente, ens va explicar la història dels tolls del riu Noguera i de les llúdrigues que xiulen per les nits. Quina olor d’ous podrits que se sentia quan passaves per la font calenta..

Abans de Lladorre, hi havia la petita ermita de la Mare de Déu del Pont, que mossèn havia volgut engrandir fent ell mateix de picapedrer de llosa. Des d’allí ja van sentir la música de l’acordió de la nena de Casa Serra, que sonava en consonància amb el violí de Lleret.

A Lladorre sort que hi havia fet cap una mestra d’escola amb els seus tres fills, als que vam ensenyar les restes de la llobatera que utilitzaven com a parany per atrapar llops. L’Àlard i la Nàia eren molt astropats. I divertits. I el seu pare Jordi es va posar la disfressa de picapedrer per acompanyar-nos també cap a Lleret.

La padrina de casa Micàs i la de Millat esperaven el pa i les magdalenes que portava el furgó de Llavorsí. Mentrestant Pep explicava les històries de les cabanes amb coberta de palla. I de l’isard del cap blau, que s’havia embolicat amb un fil elèctric blau a les banes.

Els ulls li sortien de la cara quan va veure la dona alada, perquè ell ja l’havia vist en una ocasió. Quan va intentar que les noies del poble no marxessin amb els carrabiners ni amb els que marxaven a treballar a la central d’Ascó. Fernando de casa Pep no es va casar mai, no sap perquè, potser perquè tota la vida es va cuidar de la seua mare, com fa també l’Antonio ara.

El camí cap a Lleret era costerut però preciós, passava per un forn de calç que feia molts anys que no s’escalfava amb llenya. La Paula, la Bruna, pastisseres i artistes ens van rebre amb una super festa... perquè ja els havia arribat la noticia de la dona alada i les feres que l’acompanyaven. De fet aquella dona alada ja havia estat a Lleret, a casa del Lluís, de l’Aram i de la Cinta, aquella primavera. També havia estat feia molts anys a casa Rabassó intentant que un pare begut no maltractés al seu fill també carregat de lleis.

Quan la dona alada es van retrobar amb la Cinta es van fer una abraçada d’aquelles tan dolces com el cotó fluix de sucre. Quant de temps!

La gossa Blanqueta els acompanyà cap al Roc del Farral, per passar enmig del ramat d’ovelles llanudes que pasturaven entre les escobes. Camí a Aineto, per un vistós i enlairat camí.

A Aineto, ni rastre de nens. Només hi havia milers de cries de truita i un niu de culroi en un forat de la paret, tot forradet amb llana d’ovella i dos ouets que no van néixer alguna primavera. L’església ere tan rebonica com el poble. A casa Feliu només hi havia la Mónica, que com a bona infermera ens va mimar amb unes begudes calentetes i unes galetes.

Des de Tavascan ja mos cridaven els altres nens,  molts animats es van posar tan contents que amb quatre passes ens van portar al Puio i al Castell, després al barranc de la font verda i a veure l’antic poble de Tavascan que se l’havia emportat un allau. Ens van ensenyar l’escultura de ferro d’una dona que porta els farrats d’aigua. La Maria del Marxant ens va deixar el seu Hotel per quedar-nos a dormir. Estàvem tan cansats. Ens va preparar uns farrats amb aigua de fulles de noguer pel mal de peus i unes banyeres amb aigua de lavanda pel repòs del cos.

L’Araceli va guarnir l’olla per l’endemà dinar. L’Aurembiaix, la Laura i la Júlia no van poder aclucar l’ull de tota la nit. D’emoció. El Pol mirava des del darrera de la cortina i feie senyals al Lluís amb la llanterna. Colomé també havia vist la dona alada en un altra ocasió, quan els caçadors de Noarre i Lladorre van matar els últims óssos. I ella va aconseguir amagar l’últim ós, el que s’amagà durant anys a les Canals del Carme.

Al matí, tots descansats, van enfilar camí cap als Boldissos, més de 25 canalles i enmig la dona alada, pujaven la guitarra, el violí i l’acordió. Els que no tocaven cap instrument anaven apilerant pedres en les fites mig desfetes. Alguns escapçaven les branques baixes dels avellaners. Poc a poc passaven alguns trams on el camí s’havie desmontat.

Sentien que algú picava cops de maceta. Un cant de veu dolça. La Mónica estava fent cambuletes mentre imitava el cant dels ocells. Pitja, pitja. Vols venir culino? Si vols venir, llevat dematí.

El  belga feia mosques per pescar amb els pèls d’orella d’un cabirol caçat per Mora. La Maria ascurava els plats i estropava casa. La Marina havia tret els trofeus de l’estanteria i els hi passava el drap de la pols, en tenia una garbera.

La dona alada anava observant i escoltant, les ales cada vegades pesaven més i s’anaven aplanant, carregades d’ulls, de pensaments, d’il·lusions. Tan cansada que van decidir baixar per la carretera d’asfalt, aquell bocí fins a Boldís Jussà.

Arribant pel cap del poble, a Boldís Jussà van veure una colla de vaques que curiosament eren menades per un vailet, el Víctor i el seu pare, domador de vedells. L’Amèlia es va puiar a dalt d’un videll. I el Víctor es va enfilar a l’avet de casa, on hi tenia la seva guarida.

Cap a Ginestarre era el camí més planell, allà la Mari teixia sola, al costat l’acompanyava la seva gosseta, perquè la seua canalla ja eren grans i ja havien marxat del poble. En algun temps hi havien viscut uns ruquets allí, però els van vendre per falta de podòleg o de tallador d’ungles.

A Esterri de Cardós ens esperava l’alcalde, jove inquiet. Vam esmorzar una platada de girella i de confitat, fet per la Rosalia de Borrut. A casa Janet no hi havia ningú, havien marxat a mercat a Sort, igual que Marc i Castellà.

Ens van obrir l’església i les pintures del retaule van deixar de pedra la dona alada. Es semblaven tant a ella aquells arcàngels! Amb ales carregades d’ulls, els ulls de Déu que tot ho veien des del cel.

Però els ulls de Déu eren molt diferents als ulls dels nens que anaven omplint les ales de la dona alada, això ho tenim molt clar.

A Arrós, una sola família era la reina de la canalla, la família Toniquet. Ferran, Queralt, un altre Jan, la Mar,... tots semblaven minairons. Ens van ensenyar tots els racons màgics del poble, els forrellats, els ganxos, les olles d’aram. D’ Arrós a Ainet, d’Ainet a Cassibrós i tornaven a començar. Passant pels camins, obrint els passos tancats.

La il·lusió dels infants i l’enyorança dels padrins es barrejava. Així que cada cop els nens van començar a quedar amb els padrins que els ensenyessin els camins perduts i van exigir als seus pares que volien tallar les ordigues per anar a peu a jugar al poble del costat, els padrins van començar a fer trucades a l’ajuntament per cedir una runa per fer un parc infantil, o un aparcament de cotxes, o un jardí. Van trucar a la deixalleria comarcal per treure aquell cotxe abandonat de tants anys, van trucar al Bisbat per demanar que restauressin aquell retaule de l’església. Van treure el calder d’aram i van fer una ollada de sabó. Van treure la pastera i van encomanar un porc per fer llangonisses. Van comprar un corder per fer una costellada. Van tornar a omplir les botes de vi dels cellers. Van arreplegar les pomes caigudes als camps i van alimentar una colla de porcs també amb gabarnes. Licors pel mal de panxa i pel costipat. Pegats de trementina d’avet. Guisats de Pera de Cardós.

Els de Lleret baixaven pa i mermelada de gerds als de Cassibrós, els de Ribera puiaven tomates a Boldís, els de Tavascan portaven truites a Ginestarre i baixaven carregats de mantes. Els d’Estaon canviaven caragols per cabirols amb els d’Arrós. I els iogurts i el mató d’Ainet, cap a Lleret. El xolís de Lladorre, cap a Bonestarre, i les herbes d’allí cap a Boldís. Les carbasses de Surri les feien baixar rodolant cap a Ribera. I els formatges de Lladrós baixaven pel riu fins a Benante. El capellà de Benante portava ósties cap a Aineto i pujava a tocar les campanes d’Anàs. La farina de la mola de Pubill pujava a casa Serra, i la fusta del bosc de Cassibrós la portaven a la serradora de Lladorre per fer escuradents per tota la vall. I cada cop més la gent sortia de les cases i donava conversa al seu veí. I compartien opinions, conversaven i planificaven junts.

I es van tornar a unir els pobles, de la manera més fàcil del món.

Van fer una festa gran al Poliesportiu de Ribera de Cardós. Tots els veïns de tots els pobles van acudir a la festa. I els animals van ser també convidats. La guineu ballava amb un conill, el voltor ballava amb la vaca, el corb amb el cabrit, la perdiu amb la cuinera, la truita amb la serp, la llúdriga amb la sargantana, el gos amb el gat i aquest conte s’ha acabat.

El Jan mou el coll i grinyola, es rasca el nas, l’orella. La Cris somriu i crida:

- El Jan es desperta! Jan, Jan, estàs bé?

- Quina felicitat més gran. Per fi el meu somni s’ha fet realitat.

Un soroll semblant al del jeep. Una olor que no conec de res. La veu de la senyoreta. Obro un ull, després l’altre. Veig el sostre d’un helicòpter, la rialla de la meua mare i la panxa embarassada de la Cris.

-No intentis aixecar-te que has caigut al poliesportiu i t’has donat un bon cop al clatell. Has perdut el coneixement i ara anem amb helicòpter cap a l’hospital.

I el Jan comença a plorar desesperadament. Les seves llàgrimes inunden el terra. L’helicòpter s’atura de forma sobtada al mig del cel. S’obre la porta i apareix la silueta del color del sol amb ales de blau lluent, carregada d’ulls. La dona alada pren el Jan en braços i el porta cap a casa, on la Lola l’espera amb una vianda, la més bona de la vall. Té caliu al foc i una torrada amb all  oli. 

La dona alada ha vingut per quedar-se al teu costat, Jan, per sempre a casa teva. Desperta Jan, la mare està amb tu.

El gat marxa amb la cua dreta i un rat a la boca. Estava al celler rossegant les pomes.

I vet aquí un gat, que s’ha menjat un rat, ara sí que s’ha acabat.

 

PSEUDÒNIM: La dona del Sol